No sé massa bé quantes vegades he trepitjat Euskadi. Bé per feina o per plaer moltes voltes la vida m’ha portat a aquest racó del nord de la península. En aquestes plujoses valls muntanyoses, també a la seva dura costa, la gent xerra euskera i destil·len un caràcter noble, dur i orgullós, res a veure amb altres indrets de la península.
Sempre que hi he anat, a més de cercar llocs on degustar la seva rica gastronomia, havia cercat sense massa sort racons com el que m’he ensopegat aquest estiu; un poblet de pescadors amb les seves traineres. Els grans llops de mar que anaven, ja a l’edat mitjana, a Terranova a cercar balenes i bacallà.
Es tracta de Paisa Donibane, entre Donosti i Lezo, una mena de ria que sembla molt industrial si vas des de Lezo, però, explorant vàrem trobar aquest pintoresc racó.
Allà, un barquer, amb la seva petita embarcació, t’acosta des de la riba de Sant Pedro, fins a l’altre, Sant Juan. Pel que varen aplicar-nos els aborígens, hi ha una gran tradició trainera i es disputen, les dues ribes, des de fa molts d’anys ser els guanyadors de les curses que se celebren regularment entre ells. El poblet de Sant Juan és preciós, però s’endevina que poc durarà. Els turistes, com nosaltres mateixos si, estan fent un desembarcament insostenible, encara que, de moment, als restauradors i venedors de souvenirs els deu semblar prou rendible, ben segur s’acabarà turistificant massa. Nosaltres vàrem optar per passejar-hi, fer un cafè i tornar a la nostra ruta per dinar a Hondarribia.
Per cert, emociona que el exmariner del bar on vàrem fer el cafè, respongui amb un perfecte i clar “Moltes gràcies” al meu Egun On de l’inici de la petita conversa.
- Alguna foto és amb el telèfon 😉
